la primera reacció potser va ser la típica, no ho sé, la de que aquell tweet no parlava de tu, que de segur que hi havia algú altre que es deia igual que tu. la negació. aquell home que havia mort i que es deia igual que tu, que havia fet tant per tarragona i catalunya igual que tu, no podies ser tu.
llavors la meva mare em va enviar un whatsapp 'hola' em deia, era com un primer avís, però jo seguia negant-ho. vaig veure un altre tweet, amb un enllaç a una noticia, vaig entrar a l'enllaç i llavors em va arribar el segon whatsapp de ma mare 'ets a casa?' m'ho pregunta sempre abans de trucar-me. i la pàgina es va carregar i hi havia una foto, una foto on sorties tu i llavors ja no hi havia cap dubte, aquell home que havia mort i que es deia com tu, eres tu.
estic ben segura que hi ha molts mitjans digitals -i no digitals- que s'han fet ressò de la noticia, el jordi era molt conegut, i va tocar moltes tecles en aquesta vida. convergència, la jove, el rugby, el nàstic... s'hauran escrit moltes coses sobre ell. jo vull parlar d'una altra vessant. vull parlar de la persona que jo vaig conèixer.
al llarg de la meva vida la gent al meu voltant ha intentat -sense èxit- canviar la meva manera de ser. 'no siguis així' 'això no ho hauries de fer' 'podries vestir-te d'una altra manera' 'no sé d'on treus totes aquestes idees...' bla bla bla. però el discurs del jordi era diferent, en lloc de proposar-me altres camins com feia tothom, m'animava a buscar els meus, no trobava que ser diferent fos un problema i em donava tocs d'atenció quan semblava que em deixava portar per la corrent de les masses.
gaudia de la seva companyia i les converses amb ell. en alguns aspectes pensàvem de la mateixa manera i fins a cert punt era un alleujament trobar un 'adult' que tenia unes idees similars a les meves, i això quan ets una adolescent rara de 15 anys, s'agraeix.
amb el temps vaig deixar de veure'l tant sovint i per desgràcia només el veia el dia de sant esteve, però tot i amb això sabia que sempre podia comptar amb ell, per alguna confidència, per alguna opinió...
el veia poc, però el buit que m'ha deixat no sé si el podrà omplir ningú.
adéu, amic.
